Feeds:
Entrades
Comentaris

Recordar i votar

S’acosten les eleccions espanyoles, i entre tots, hem de començar a recordar i passar factura.

Passar factura al senyor ZaPatero, que lapida l’estatut que va prometre que aprovaria, que fa broma a la lleugera del caos de rodalies, que és incapaç de treballar sense la por de l’ombra del PP.

Passar factura a la senyora Magdalena Álvarez, per la seva prepotència espolsant-se el problema de rodalies i la seva grolleria dient que no passa res, que els caos d’infraestructures és normal.

Passar factura als senyors del PSC, per la seva passivitat, per declarar-se defensors de Catalunya, i a madrid desaparèixer quan toca defensar Catalunya al·legant a la seva “coherència”.

Passar factura al senyor Duran, que l’únic interès que té, és aconseguir un ministeri i emplenar-se les butxaques a compte de les arques de l’estat espanyol. Passar-li factura per la seva completa negativa a un model en que Catalunya sigui lliure per autogestionar-se.

Passar factura al senyor Rajoy, per els seus constants atacs a Catalunya i als catalans i catalanes. Al seu atac constant al procés de pau a Euskadi, aconseguint trancar la treva i les negociacions. A la seva completa i total incoherència política i actuant solament amb interessos econòmics.

Passar factura als senyors de ICV, per convertir els mossos d’esquadra en una eina al servei de l’estat espanyol per atacar i criminalitzar la llibertat d’expressió que ataca als símbols espanyols.

Quan anem a votar, recordem i reflexionem, ja que el poder per canviar les coses està a les nostres mans, el nostre poder polític, és el vot.

Ens trobem a pocs dies perquè es tanqui el PUOSC (concretament finalitza el 27 de desembre), i el govern de l’Ajuntament de Banyoles, continua sense cap idea ni proposta.

 

Considero, que és vergonyós que un equip de govern no tingui idees ni iniciativa pròpia per a preparar i idear projectes per la millora de la ciutat i que sigui l’equip de la oposició (ERC) els qui tinguem que donar les idees per aprofitar la gran inversió que es farà des de la generalitat (es pretén doblar la subvencció a la comarca de 6 a 12 milions d’euros).

 

Està clar, que el govern actual es mou per interessos econòmics i no pas per interessos de ciutat. No parem de veure exemples clars, com la noticia publicada fa unes setmanes del bloqueig de la normativa sobre les pudors (em de recordar que el senyor Noguer treballa per una de les empreses afectades), ara, la completa passivitat i manca d’idees en els equipaments de la ciutat, el total desinterès en arribar en consensos amb els partits de la oposició i la completa i flagrant prepotència dels membres de l’equip de govern.

 

Banyoles, una ciutat en que li falten moltísims equipaments, i una completa dedicació en la millora social i cultural, està governada per un equip sense cap mena de rumb, idea ni projecte. Bé, si, aquest govern té una idea molt clara, recaptar el màxim d’impostos, eliminar el màxim d’aparcaments, reduir al màxim el turisme i emplenar de subvencions les empreses i entitats en que algun membre de l’equip de govern, en forma part.

Un gran pas endavant

El passat cap de setmana, les JERC varem celebrar el XXI Congrés Nacional, a on, després de nombroses hores de debat i treball, les JERC van sortir renovades i reforçades.

Després de quatre anys, amb en Pere Aragonès al capdavant de la organització, era important realitzar una renovació profunda de la organització, fer u canvi de rumb, renovar els objectius i avançar cap a la construcció nacional, en un moment en que, els constants atacs de l’Espanya intocable i el caos generat per una inversió en infraestructures completament deficitària , estan a l’orde del dia.

Amb aquest rentat de cara, les JERC pretenem endurir el discurs i no deixar-nos doblegar ni intimidar per l’espanya implacable, i això, ho aconseguirem amb una important reestructuració organitzativa intern, una millora de la projecció externa, un enfortiment de les relacions internacionals i sobretot, per un enfortiment de la base militant de les JERC arreu del territori.

Ara, hi han dos anys per endavant perquè la nova permanent treballi de forma continuada per assolir els objectius.

Finalment, no podria finalitzar sense donar la més profunda felicitació a en David Pujol i en Marc Puig, companys i amics de Comarques Gironines, que han entrat a formar part de la nova direcció nacional de les JERC.

Fa pocs dies, el senyor Mas va sorprendre el mon amb una altra de les seves imaginatives formes de fer-se publicitat, empolainar-se i “xupar càmera”, el videobloc, a on surt, de forma “natural”, al mig del carrer, fent el millor que sap fer, criticar i, de forma encoberta, demanar a crits que el facin president de la Generalitat. En definitiva, una pallassada.

En el primer vídeo que apareix, el senyor Mas ens fa un anàlisis de la situació en infraestructures que viu l’estat Català en l’actualitat. Lògicament, dona la culpa al tripartit i al govern espanyol, i arriba a insinuar que el govern de Pujol, alguna cosa i va a tenir a veure. Aprofitaré, per fer un anàlisis de la situació en que viu el país.

Crec, que l’anàlisi de la situació actual, sincerament, no és dels més complexos ja que, les coses, es veuen ben clares. Tenim, per una part, un govern Pujol, que no es preocupa per les grans infraestructures com ara el TGV, els aeroports i els ports, i s’entreté a jugar amb els pressupostos de mínims que aconsegueix, alegrement, del govern de madrid. Per l’altra banda, tenim el govern del PP, que no té cap interès en Catalunya, i no és preocupa excessivament per les infraestructures del país.

Llavors, arriba el canvi. La dreta espanyola es arraconada, i la dreta espanyola “nacionalista catalana” es desbancada del poder de la Generalitat, i entra en joc uns suposats governs de progrés. Esquerra, per la seva banda, apreta a Madrid per millorar les infraestructures precàries de Catalunya, que ja començaven a sofrir problemes importants, i a Catalunya, impulsa la renovació de l’Estatut, que contempla el traspàs de les infraestructures aeroportuàries i ferroviàries. Amb el tema estatutari, el senyor Mas lapida l’estatut del parlament per una fotografia, i el senyor Zapatero, accelera les obres del TGV per poder-se fer la foto del president que fa arribar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest punt, sumat a les deficiències infraestructurals que s’han anat acumulant per falta de la inversió adequada, provoquen talls a rodalies, talls a la xarxa elèctrica o col·lapses a les autopistes.

El més fàcil, és donar la culpa al govern de torn quan, en aquest cas, hem de fer servir la memòria per veure que no és un problema dels governs de torn actuals, sinò del dèficit històric inversor a Catalunya, que ha culminat en l’actual situació caòtica. L’estat espanyol, ens ignora i no compleix amb les obligacions vers el poble Català, i CiU, una vegada més, està sota el recel, les ànsies de poder i el control dels poders fàctics espanyols. Només ens queda el pas de la autodeterminació, ser un poble lliure, perquè els Catalans podem gaudir de les infraestructures que necessita el nostre país.

El passat dijous 25, el senyor Ibarra va escriure un article d’opinió al diari El País que em va donar unes ganes impetuoses de respondre en les següents línies.

 

La veritat es que, ja en les primeres línies, em sorprèn enormement quan es declara seguidor de les lluites dels Catalans i dels Bascos en els anys seixanta i fins els vuitanta, i que ara, li sap un greu enorme que Catalunya hagi deixat de ser símbol de llibertat. Suposo que les coses deuen haver canviat moltísim des de llavors fins ara per aquest canvi tan radical, de passar a defensar les llibertats de Catalunya a “cepillarse” la voluntat del poble Català i deixar un avenç de les llibertats Catalanes en un simple somni fugaç.

 

El senyor Ibarra, ens exposa una sèrie de preguntes, que amb molt de gust, li respondré:

 

¿Por qué quienes les admirábamos tanto, les seguíamos, les envidiábamos por todas esas virtudes, hemos dejado de admirarles, de seguirles, de envidiarles? (referint-se a virtuts com ara la vocació per les llibertats, per la democràcia, per la igualtat, etc…) ¿Culpa nuestra? ¿No les gustaría volver a aparecer como la vanguardia cultural, la antorcha de las libertades, de la democracia, de la modernidad? ¿No les gustaría que volviéramos a enamorarnos, a envidiarles, a sentirles próximos, cercanos y admirables?

 

Bon intent senyor Ibarra, però no ha colat el seu intent de fer-nos la pilota descaradament. És ben demostrat que a espanya, mai els hi hem interessat, només hem estat objecte d’ús per a la confrontació i per la lluita de poder a l’espanya arcaica i no evolucionada, i objecte d’enveges per el notori avenç social, polític, econòmic i cultural que sempre hem gaudit davant l’espanya inamovible.
Culpa seva ? indubtablement si, i em sorprèn que el senyor Ibarra ho pregunti quan ell mateix, juntament amb altres sectors conservadors del PSOE i amb l’incomptable ajuda del PP, van ser els artífex de la crispació política entre espanya i Catalunya durant l’època de renovació estatutària, i que ell, el mateix Ibarra, va ser l’encarregat de laminar i reduir l’estatut aprovat el 30 de setembre en paper mullat. Sí senyor Ibarra, la culpa és seva, de les seves mentides i les del PP, i de la incansable lluita per el poder d’espanya.

 

¿Por qué no abandonan ese sentimiento de agravio y se ponen a tirar de España, abandonando nacionalismos arcaicos y que podamos, desde el resto de España, reconocerlos como los catalanes, como los que tanto nos identificábamos, en la dictadura, los que amábamos y seguimos amando la libertad, la democracia, la igualdad, la modernidad, la imaginación?

 

Només amb aquesta pregunta, ja tenim molt de que parlar.
Li recomano al senyor Ibarra, unes classes d’història, ja que sembla que no recorda excessivament tot el que ha patit Catalunya, i per extensió els Països Catalans, o el País Basc, per culpa de l’espanya tradicionalista i retrograda, totes les lluites incansables i sang derramada per defensar-nos dels insults i els atacs constants que aquesta espanya que encara perdura ha realitzat amb tanta insistència i contundència vers la societat catalana. Així doncs, senyor Ibarra, després del llegat que ens van deixar els seus avantpassats, i tots els atacs que fan des d’espanya en l’actualitat, és molt difícil oblidar aquest sentiment d’odi.
I, per tot això, i per el fet que no s’ha trobat cap forma de fer encaixar la societat catalana amb la resta d’espanya, que ens utilitzen i ens roben (i a més, després en titllen d’insolidaris), no abandonarem el nostre sentiment de nacionalisme que de molt menys és arcaic, sinó que està més viu que mai.

 

Després d’aquestes preguntes, el senyor Ibarra ens passa a fer una reflexió sobre el dèficit d’inversions a Catalunya, tema estrella de l’actualitat política.
El senyor Ibarra, ens comenta que la percepció “de falta de inversiones estatales” i “la sensación de que los catalanes pagan más impuestos que el resto de españoles“, ha provocat un agreujament de la crispació entre els catalans i els espanyoles, i que aquesta “percepció” no és real. Ara resulta que a Catalunya, no hi ha dèficit d’inversions, que no paguem més que la resta d’espanyols, i que tot el caos ferroviari de renfe, els problemes amb els aeroports i els col·lapses de les carreteres son fruit de la nostra imaginació. No sap pas com m’he quedat de relaxat quan m’ha aclarit que tots aquests aldarulls només han estat visions meves. I a més, el senyor Ibarra, ens diu que a la resta d’espanya, tenen la sensació que Catalunya sempre esgarrapàvem més del que ens tocava en els pressupostos generals de l’estat ! i que des de fora de Catalunya, sempre els Catalans sortíem guanyant, ves per on.

 

És normal, senyor Ibarra que no ho entengui del tot bé aquests dos punts de vista tan contraposats, però intentaré respondre’l i explicar-li.
La veritat, es que no li sabria explicar com es que des de fora de Catalunya, tenen la sensació de que els Catalans sempre sortim guanyant, suposo que deu ser feina de formigueta dels partits espanyols que han anat treballant per difondre aquesta imatge. El que si li puc explicar, és la realitat, i la realitat es ben simple. A Andalusia o a la seva estimada Extremadura, gaudeixen d’unes infraestructures impressionants, autopistes sense peatges, amb 3 o 4 carrils, amb un estat perfecte (i que en prou feines aprofiten). Gaudeixen de trens d’alta velocitat des de fa una bona colla d’anys, i d’una xarxa de ferrocarril amb retards mínims (per no dir inexistents). A Extremadura, per exemple, poden oferir la gratuïtat dels llibres de text, i el sistema sanitari, segur que deu ser de molt bona qualitat. Doncs bé senyor Ibarra, la realitat Catalana és que per agafar una carretera per anar a treballar, hem de pagar 2 o 3 euros o fins i tot més, les carreteres estan realment saturades i amb un estat lamentable. Els trens d’Alta Velocitat encara no els he vist mai, haig d’anar a l’altra punta del meu País per veure’n un, i a més, la xarxa ferroviària es decadent, amb incidències constants i retards amb les seves conseqüents hores perdudes. A Catalunya, ni en broma ens podríem permetre regalar els llibres de text, i el sistema sanitari és realment depriment, una ambulància tardaria més de 30 minuts en venir-me a buscar a casa, i a més, m’arribaria una ambulància en prou feines equipada i amb un equip humà que en prou feines sap posar una via a la vena.

 

Senyor Ibarra, aquesta és la realitat. Catalunya, porta 30 anys d’espoli fiscal, de dèficit d’infraestructures, i a la vegada, portem 25 anys governats per uns polítics que, per molt que s’estimessin Catalunya, s’estimaven més els plats de llenties, i el senyor Pujol era un mestre en anar a Madrid i abaixar-se els pantalons (cosa que el seu deixeble, Artur Mas, ha aprés amb escreix). Només quan l’esquerra ha pujat al govern, que Esquerra Republicana ha entrat al govern, ha destapat tot el dèficit que durant anys ha estat amagat i maquillat, i que amb la suma de l’important creixement de la població de Catalunya, ha donat a lloc a l’actual crisis que sacseja tot el País.

 

Senyor Ibarra, no caurem en l’engany de les seves boniques paraules, i el seu dolç encanteri. Catalunya ha de dir prou al maltractament que ens produeix formar part d’un País que ens odia i ens utilitza. Els Catalans mereixem viure en pau i disposar dels serveis que necessitem, i sembla que la única via que ens queda, la única via real per aconseguir-ho, és que Catalunya sigui independent.

Després d’una bona temporada en que he tingut el món de la opinió bastant aturat, m’he decidit a posar la maquinaria en marxa una altra vegada, aquest cop, però, amb un bloc estrictament personal en que ja no parlaré solament de problemàtiques i/o opinions de la secció local de les JERC Pla de l’Estany, sinó que també donaré un punt de vista personal a tot el que pot afectar a les JERC, com a membre de la direcció regional a les Comarques Gironines.

 

D’ara endavant, aniré publicant la meva opinió sobre una gran varietat de temes i, de forma paulatina, aniré recuperant tots aquells articles d’opinió que he anat publicant en diaris, fòrums o d’altres blocs.

 

Moltes gràcies per llegir la humil opinió d’un servidor.

Aquests últims dies he estat molt atent a la campanya electoral. He anat seguint els diferents actes que feien els quatre partits que es presenten a l’alcaldia de Banyoles i m’ha sorprès en especial la campanya d’en Miquel Noguer (alcaldable de CiU). Aquest senyor i tot el seu equip, deuen pensar que a Banyoles soms uns morts de gana ja que la seva campanya ha consistit en una sèrie repetida de dinars, sopars, berenars i altres actes protagonitzats per el menjar.

Sr. Miquel Noguer, ja sé que vostè ve de fora i no deu conèixer la realitat de la nostra població (també ens ho ha demostrat fent promeses de coses que ja estan fetes o que ja existeixen) però a Banyoles no som uns morts de gana que necessitem que es convidin a menjar cada dos per tres.

Finalment, m’agradaria dir-li que deixi la família Pujol en pau, sé que estan faltats d’imaginació però no cal portar-los tants cops a Banyoles.

Esteve Blanch Sanmartí
Portaveu de les JERC al Pla de l’Estany i candidat a les eleccions municipals 2007 a Banyoles

En època de campanya electoral, els partits treballem i realitzem activitats per poder convèncer als electors de que la nostra opció és la millor.
Des d′esquerra, ens limitem a mostrar el nostre programa, el nostre projecte per els pròxims quatre anys, un projecte amb més de 300 propostes específiques, un projecte clar per fomentar a identitat banyolina, la qualitat dels equipaments i serveis i finalment, aconseguir un equilibri de ciutat.

Escoltant a la gent, em vaig adonar de que CiU, no és limita a mostrar les seves propostes, sinó que, al meu entendre, va a comprar el vot, i el pitjor és que va a comprar el vot a un col·lectiu específic, el de la gent grant, i és que Miquel Noguer i el seu equip, pagaran un dinar o sopar a la gent gran de Banyoles, que a la meva forma de veure, no és un dinar inocent, sinò que és un dinar per aprofitar que la gent gran, en vàris casos, tenen dificultats a l′hora d′elegir.

A part de tot això, alguns rumors diuen que CiU ha mogut certs fils per portar a la gent gran a votar, i donar-li′s la btlleta de vot de convergència, tal i com alguns rumors diuen que van fer les passades eleccions el PP. No sé si és cert o no, però la veritat és que no m′extranyaria que fos cert, al cap i a la fi, CiU i el PP no tenen grans diferències a l′hora de manipular a les persones i a enganyar-los, tal i com ha fet molts cops, com en el cas de l′estatut.

Esteve Blanch Sanmartí
Portaveu de les JERC Pla de l’Estany i Candidat a les municipals 2007 a Banyoles

Ahir a la nit, aproximadament a les 12, a la Plaça de la Font, tot l′equp d′esquerra vam donar el tret de sortida a la campanya per les municipals, una campanya que no serà gens fàcil, però que treballarem amb dignitat, força i alegria.

L′atractiu principal de la nostra campanya seran les ludERCoteques, uns espais de joc i de participació que, de forma itinerant, es passejarà per tots els barris de banyoles durant els caps de setmana.

Un altre dels atractius de la campanya, serà el contacte directe amb les persones, amb el ja tradicional porta a porta, a on els candidats anirem a visitar els ciutadans de Banyoles a la seva casa per explicar el vagatge de l′equip de govern actual, i les propostes per a els pròxims quatre anys.

Bona part de la feina està ja feta, ara només toca explicar els nostres objectius per els pròxims quatre anys, el nostre programa de govern, i convèncer tots aquells que no tenen ganes o no volen anar a votar, perquè el dia 27 decideixin el futur de Banyoles.

Esteve Blanch Sanmartí
Portaveu de les JERC Pla de l’Estany i Candidat a les municipals 2007 per Banyoles

És molt significatiu que un socialista tan enamorat d′Espanya com Maragall se′n desentengui, sobretot veient el mal temps que es preveu, amb una altra rebaixa de l′Estatut a Madrid. La llàstima és que això arribi tard, que reconegui ara que va fer dimitir el conseller primer perquè des de Madrid li ho van ordenar o que fes fora un partit del govern per haver dit això que defensa ell ara. Benvingut al vaixell dels que no creiem en Espanya, President. Llàstima que es desperti tard.

Esteve Blanch Sanmartí
Portaveu de les JERC Pla de l’Estany

« Entrades més recents - Entrades anteriors »