El passat dijous 25, el senyor Ibarra va escriure un article d’opinió al diari El País que em va donar unes ganes impetuoses de respondre en les següents línies.
La veritat es que, ja en les primeres línies, em sorprèn enormement quan es declara seguidor de les lluites dels Catalans i dels Bascos en els anys seixanta i fins els vuitanta, i que ara, li sap un greu enorme que Catalunya hagi deixat de ser símbol de llibertat. Suposo que les coses deuen haver canviat moltísim des de llavors fins ara per aquest canvi tan radical, de passar a defensar les llibertats de Catalunya a “cepillarse” la voluntat del poble Català i deixar un avenç de les llibertats Catalanes en un simple somni fugaç.
El senyor Ibarra, ens exposa una sèrie de preguntes, que amb molt de gust, li respondré:
¿Por qué quienes les admirábamos tanto, les seguíamos, les envidiábamos por todas esas virtudes, hemos dejado de admirarles, de seguirles, de envidiarles? (referint-se a virtuts com ara la vocació per les llibertats, per la democràcia, per la igualtat, etc…) ¿Culpa nuestra? ¿No les gustaría volver a aparecer como la vanguardia cultural, la antorcha de las libertades, de la democracia, de la modernidad? ¿No les gustaría que volviéramos a enamorarnos, a envidiarles, a sentirles próximos, cercanos y admirables?
Bon intent senyor Ibarra, però no ha colat el seu intent de fer-nos la pilota descaradament. És ben demostrat que a espanya, mai els hi hem interessat, només hem estat objecte d’ús per a la confrontació i per la lluita de poder a l’espanya arcaica i no evolucionada, i objecte d’enveges per el notori avenç social, polític, econòmic i cultural que sempre hem gaudit davant l’espanya inamovible.
Culpa seva ? indubtablement si, i em sorprèn que el senyor Ibarra ho pregunti quan ell mateix, juntament amb altres sectors conservadors del PSOE i amb l’incomptable ajuda del PP, van ser els artífex de la crispació política entre espanya i Catalunya durant l’època de renovació estatutària, i que ell, el mateix Ibarra, va ser l’encarregat de laminar i reduir l’estatut aprovat el 30 de setembre en paper mullat. Sí senyor Ibarra, la culpa és seva, de les seves mentides i les del PP, i de la incansable lluita per el poder d’espanya.
¿Por qué no abandonan ese sentimiento de agravio y se ponen a tirar de España, abandonando nacionalismos arcaicos y que podamos, desde el resto de España, reconocerlos como los catalanes, como los que tanto nos identificábamos, en la dictadura, los que amábamos y seguimos amando la libertad, la democracia, la igualdad, la modernidad, la imaginación?
Només amb aquesta pregunta, ja tenim molt de que parlar.
Li recomano al senyor Ibarra, unes classes d’història, ja que sembla que no recorda excessivament tot el que ha patit Catalunya, i per extensió els Països Catalans, o el País Basc, per culpa de l’espanya tradicionalista i retrograda, totes les lluites incansables i sang derramada per defensar-nos dels insults i els atacs constants que aquesta espanya que encara perdura ha realitzat amb tanta insistència i contundència vers la societat catalana. Així doncs, senyor Ibarra, després del llegat que ens van deixar els seus avantpassats, i tots els atacs que fan des d’espanya en l’actualitat, és molt difícil oblidar aquest sentiment d’odi.
I, per tot això, i per el fet que no s’ha trobat cap forma de fer encaixar la societat catalana amb la resta d’espanya, que ens utilitzen i ens roben (i a més, després en titllen d’insolidaris), no abandonarem el nostre sentiment de nacionalisme que de molt menys és arcaic, sinó que està més viu que mai.
Després d’aquestes preguntes, el senyor Ibarra ens passa a fer una reflexió sobre el dèficit d’inversions a Catalunya, tema estrella de l’actualitat política.
El senyor Ibarra, ens comenta que la percepció “de falta de inversiones estatales” i “la sensación de que los catalanes pagan más impuestos que el resto de españoles“, ha provocat un agreujament de la crispació entre els catalans i els espanyoles, i que aquesta “percepció” no és real. Ara resulta que a Catalunya, no hi ha dèficit d’inversions, que no paguem més que la resta d’espanyols, i que tot el caos ferroviari de renfe, els problemes amb els aeroports i els col·lapses de les carreteres son fruit de la nostra imaginació. No sap pas com m’he quedat de relaxat quan m’ha aclarit que tots aquests aldarulls només han estat visions meves. I a més, el senyor Ibarra, ens diu que a la resta d’espanya, tenen la sensació que Catalunya sempre esgarrapàvem més del que ens tocava en els pressupostos generals de l’estat ! i que des de fora de Catalunya, sempre els Catalans sortíem guanyant, ves per on.
És normal, senyor Ibarra que no ho entengui del tot bé aquests dos punts de vista tan contraposats, però intentaré respondre’l i explicar-li.
La veritat, es que no li sabria explicar com es que des de fora de Catalunya, tenen la sensació de que els Catalans sempre sortim guanyant, suposo que deu ser feina de formigueta dels partits espanyols que han anat treballant per difondre aquesta imatge. El que si li puc explicar, és la realitat, i la realitat es ben simple. A Andalusia o a la seva estimada Extremadura, gaudeixen d’unes infraestructures impressionants, autopistes sense peatges, amb 3 o 4 carrils, amb un estat perfecte (i que en prou feines aprofiten). Gaudeixen de trens d’alta velocitat des de fa una bona colla d’anys, i d’una xarxa de ferrocarril amb retards mínims (per no dir inexistents). A Extremadura, per exemple, poden oferir la gratuïtat dels llibres de text, i el sistema sanitari, segur que deu ser de molt bona qualitat. Doncs bé senyor Ibarra, la realitat Catalana és que per agafar una carretera per anar a treballar, hem de pagar 2 o 3 euros o fins i tot més, les carreteres estan realment saturades i amb un estat lamentable. Els trens d’Alta Velocitat encara no els he vist mai, haig d’anar a l’altra punta del meu País per veure’n un, i a més, la xarxa ferroviària es decadent, amb incidències constants i retards amb les seves conseqüents hores perdudes. A Catalunya, ni en broma ens podríem permetre regalar els llibres de text, i el sistema sanitari és realment depriment, una ambulància tardaria més de 30 minuts en venir-me a buscar a casa, i a més, m’arribaria una ambulància en prou feines equipada i amb un equip humà que en prou feines sap posar una via a la vena.
Senyor Ibarra, aquesta és la realitat. Catalunya, porta 30 anys d’espoli fiscal, de dèficit d’infraestructures, i a la vegada, portem 25 anys governats per uns polítics que, per molt que s’estimessin Catalunya, s’estimaven més els plats de llenties, i el senyor Pujol era un mestre en anar a Madrid i abaixar-se els pantalons (cosa que el seu deixeble, Artur Mas, ha aprés amb escreix). Només quan l’esquerra ha pujat al govern, que Esquerra Republicana ha entrat al govern, ha destapat tot el dèficit que durant anys ha estat amagat i maquillat, i que amb la suma de l’important creixement de la població de Catalunya, ha donat a lloc a l’actual crisis que sacseja tot el País.
Senyor Ibarra, no caurem en l’engany de les seves boniques paraules, i el seu dolç encanteri. Catalunya ha de dir prou al maltractament que ens produeix formar part d’un País que ens odia i ens utilitza. Els Catalans mereixem viure en pau i disposar dels serveis que necessitem, i sembla que la única via que ens queda, la única via real per aconseguir-ho, és que Catalunya sigui independent.
