Canvi de bloc

He canviat el meu bloc personal. Apartir d’ara el trobareu a http://bloc.esteveblanch.cat.

Salut.

Obama president

Finalment, Barack Obama ha aconseguit el que tots els pronòstics anunciaven, un president afroamericà a la Casa Blanca.

Obama, com a 44è president dels EUA tindrà un gran repte al capdavant d’un país en ple estat de crisis, i un gran repte com a primer afroamericà president d’un país en que el racisme ha deixat una marca important en la història.

El demòcrata ha aconseguit 349 vots electorals en contra dels 163 aconseguits per el republicà McCain. Aquesta aplastant victòria recau en varis factors. En primer lloc, trobem la impressionant mobilització dels electors, aconseguit el rècord del 66% de participació. De tots aquest electors, Obama va aconseguir la majoria de vots dels col·lectius joves, com també el suport del 66% del col·lectiu llatí. Com també sembla lògic, va aconseguir el 95% dels vots dels col·lectius afroamericans.

Un altre fet important a tenir present és la victòria demòcrata en estats típicament republicans, com ara Florida i Virginia. Una dada interessant és que a Virginia, els demòcrates no obtenien la victòria des del 1964.

Obama,, ha aconseguit il·lusionar el món amb el seu discurs, amb la seva passió, amb la seva calma i capacitat de comunicació. Ara, Obama té un important repte davant seu. En primer lloc, aconseguir no decebre a tot aquell que va il·lusionar. Ser president d’un país a on els poders fàctics i ocults tenen un poder implacable, no deixaran molt de marge al jove Obama, i de ben segur li dificultaran la seva tasca. Haurem de veure amb quina astúcia aconsegueix saltar els obstacles, i arribar a les metes promeses.

D’altre banda, també el demòcrata entrarà a la presidència en un moment molt complex, tant per el país, com per món sencer. Estats Units, es troba immers en una crisis econòmica, i està al front de dues guerres. També, haurà de reconduir tota la política internacional, no gaire ben cuidada per George Bush. I per acabar-ho d’arreglar, Rússia no ho posarà gens fàcil. El president rus, Dimitri Merdvédev ha anunciat la instal·lació de míssils a la frontera amb Polònia.

Obama té unes tasques molt complexes davant seu, i no es pot permetre badar ni cometre errors. Obama ara està al punt de mira de tot el país i de tota la comunitat internacional.

Final d’una estapa

Recordo com si fos ahir, el dia que l’Albert va venir i em va comentar que tenia ganes de entrar a formar part de les JERC, que tenia il·lusió i ganes de treballar per el nostre país. Les seves ganes se’m van contagiar i junts vam iniciar un important projecte, les JERC a la comarca.

En aquell moment, es va iniciar la meva carrera en la política, una carrera que, sincerament, mai hagués cregut que fes, i que hi vaig dedicar tots els meus esforços i capacitats, i que avui, arriben al final duna etapa.

Ara fa cinc anys que vaig entrar a les joventuts d’esquerra, i farà quatre anys en que en David Pujol va donar-me la seva confiança per entrar a formar part del seu projecte per a les comarques gironines. Una confiança que em va portar a a gaudir dels millors anys de la meva vida, a on he tingut la sort de conèixer a un munt de persones, grans amics i companys que mai podré oblidar.

Durant cinc anys, he intentat donar tot el que he pogut i tot el que he sabut per el meu país, he treballat de valent per fer possible aquest projecte que són les JERC, un projecte de lluita cap a la independència dels Països Catalans.

Però tot té un inici, i un final. I ara és el moment d’arribar al final d’una etapa de la meva vida. Lògicament, aquest no és un adéu per sempre, les JERC han deixat una marca massa important en la meva vida com per deixar-ho per sempre, continuaré treballant a la direcció regional, però no des de primera línia. Per a primera línia, tenim tota una sèrie de persones noves, amb molta il·lusió, i molt més preparades per continuar el projecte que entre molts vam iniciar fa uns anys. Però la renovació és necessària, i més si tens la confiança de que el canvi servirà per fer un gran pas en l’organització.

Sé que probablement em direu sentimental, però no puc evitar que alguna llàgrima se m’escapi. Crec que ha estat una de les decisions més difícils que he pres i que prendré mai. Però ja està fet.

M’agradaria també, donar les gràcies a en David Pujol, el meu mentor, i la persona que em va donar la seva confiança, i a l’Eduard, que també va dipositar la seva confiança amb mi en aquest projecte.

Molts d’ànims a totes les persones que agafen el relleu de la direcció regional.

Salut i independència.

La platja del Sr. Nogué

Tot va començar amb un dinar amb el senyor Laporta que vam pagar tots nosaltres.

Llavors, una volta ciclista que no va aportar cap tipus de benefici real a la ciutat (només uns 60.000 euros de despeses a compte dels ciutadans).

Ara, a la plaça Major, s’hi està fent la platgeta amb sorra perquè hi pugui anar a jugar i a fer castells de sorra.

Quina serà la pròxima, senyor alcalde? Pagar perquè facin una desfilada de models per alegrar la vista a tots els regidors?

I encara té la gosadia de justificar-se.

Esteve Blanch Sanmartí
Artícle publicat al diari El Punt edició del 16 de juliol de 2008

Dia de l’orgull gai, lesbià, transsexual i bisexual

Demà, dia 28 de juny, és el dia per a l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, una data en que el col·lectiu GLBT reivindiquem el ple dret que tenim de viure amb normalitat, de ésser tractats com a qualsevol persona respectable de la societat, i equiparar els nostres drets als de qualsevol altre persona.

Durant els últims anys, s’han produït diversos avenços cap aquest sentit, com per exemple, l’aprovació de la unió civil entre persones del mateix sexe, o el dret de les parelles homosexuals d’adoptar, però a part d’aquestes lleis, al nostre col·lectiu ens queda molt per reivindicar, i molta feina per endavant.

Tenim per endavant, la important tasca de normalitzar la nostra presència a la societat. Hem de treballar perquè des de l’escola i els mitjans públics s’eduqui a la societat per evitar la homofòbia que durant tants anys ens ha perseguit, assassinat i maltractat. No es podem conformar amb simples lleis d’unions civils o lleis d’identitat de gènere insignificants, hem de lluitar perquè la homofòbia sigui un record del passat, que les agressions a persones del nostre col·lectiu no quedin impunes i que qualsevol persona, tingui el dret de passejar-se, agafat de la ma, de la persona que estimi, sense importar el sexe, el color o la raça.

Queda molt per fer, i la nostra veu no només s’ha de sentir el dia 28 de juny, la veu del nostre col·lectiu ha de ser un xiuxiueig constant i diari, un treball de formigueta, que ens apropi, dia a dia, a la plena igualtat entre gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.

Resposta al senyor Lluís Valls

Carta al director original publicada al diari El Punt del dia 20 de març de 2008:
La traïció al país us ha passat una dura factura. Què us pensàveu? Vau dividir el nacionalisme català, vau vendre-us a Espanya, vau fer president un espanyol del PSOE. Heu aparcat la independència. Ho heu fet tan malament com heu sabut, pitjor no ho podíeu fer. Què hi feu encara al tripartit? La traïció al propi país és una de les indignitats més grans que pot fer el ser humà i vosaltres l’heu fet. A mi em sap greu perquè quan vau tenir la paella pel mànec si haguéssiu pactat amb CiU, avui Espanya estaria rendida a nosaltres. Ni Carod ni Puigcercós. Plegueu i assumiu que la vostra derrota és només culpa de la vostra rendició a Espanya. Qui la fa la paga!

El passat dijous, el senyor Valls ens parlava de traïcions, de divisió del Nacionalisme i de que ERC s’havia venut a espanya.

Doncs bé, m’imagino que el Sr. Valls no deu tenir memòria i si en té, no deu voler recordar els “crims” del passat.

Recordo amb claredat l’any 99, que esquerra es va oferir a CiU per un pacte i aquests, el van rebutjar per mantenir la seva llarga aliança amb la dreta espanyola més rància, el PP.

Tal i com va dir en Carod fa uns anys, CiU ens ha ignorat i menyspreat repetides vegades per pactar amb la dreta espanyola, i al final un se’n cansa.

Ara doncs, que no ens vinguin a nosaltres a criminalitzar per un pacte progressista amb el PSC, ja que almenys, esquerra està al govern per defensar els interessos de Catalunya, cosa que els senyors de CiU com molt bé ens han demostrat en repetides vegades, només actuen per benefici propi i per la fotografia del diari.

Anàlisis dels resultats de les eleccions

En aquests dies, molts hauran fet els seus propis anàlisis sobre el que i el com dels resultats electorals. Jo, no voldria ser menys, i a la meva forma d’entendre, voldria fer unes reflexions d’aquests resultats, que potser, seran bons per espanya, però que seran realment nefastos per Catalunya.

Aquí, tenim moltes coses a dir, i moltes variables a tenir en compte és lògic, aquestes eleccions han estat bastant complexes, però m’agradaria reflectir la opinió d’algunes persones amb les que he pogut parlar un cop publicats els primers resultats.

La davallada d’esquerra, ha estat clara, implacable i sens dubte decebedora. I aquest descens de la presència d’esquerra al congrés suposarà, en primer lloc, que Catalunya tindrà un pes mínim en les polítiques del govern espanyol que, per desgràcia, estem lligats. I doc això, basant-me en fets més que demostrats. En primer lloc, perquè el PSC a madrid no existeix, diluït al PSOE i en aquesta legislatura que tanquem en tenim més d’un exemple en el qual, el PSC a madrid ha votat en contra de proposicions de lleis que en el parlament de Catalunya ha votat positivament. Per l’altra banda, tenim CiU que poc cal explicar, amb un cap de llista (el Sr. Duran) que ha mostrat més d’una vegada la seva repugna vers el nacionalisme i el Catalanisme i les repetides declaracions de que no tenien cap mena de rencança en fer president al senyor Rajoy, i si fem memòria, en el passat més d’un cop CiU ha donat el seu suport al PP a madrid, un partit que menysprea Catalunya de forma reiterada.

Un cop dit això, anem a fer un anàlisis del perquè esquerra ha tingut aquesta davallada tan implacable. En primer lloc, tenim la por catalana del PP. Molta gent no ha vist a esquerra com a un vot útil per a aturar el PP i que de forma semiautomàtica han votat al PSC per frenar un PP que ha endurit durant aquesta campanya el seu discurs anticatalanista i que ha fet de Catalunya cavall de batalla.

Per altra banda, tenim un cert descontent dels votants d’esquerra per fer a José Montilla president de la Generalitat. Molts insisteixen en que això és tòpic i que no és un motiu real, però a peu de carrer, he pogut comprovar que és cert, moltes persones en més d’una vegada m’han mostrat el seu descontent per el pacte d’entesa. Tampoc els culpo, de fet, sempre m’he mostrat en contra d’aquest pacte i que en la situació actual, amb temes tant candents com la MAT o el quart cinturó o el mateix TGV per la Sagrada Família que estan en primera fila de l’agenda política, no és podia entrar en un govern que no tingues una clara postura contraria a aquests temes, però de totes formes, el pacte va tirar endavant, i per molt que aquests temes ens els tinguem que “menjar amb patates”, s’ha de reconèixer que l’acció de govern que esquerra porta en el sí de la generalitat, ha estat i serà positiu per a moltes altres qüestions. De totes formes, hem de donar un vot de confiança a totes les persones que treballen durament al govern per millorar el país amb el màxim d’eines que tenen a l’abast.

També, relacionat amb aquest últim punt, trobem una falta general de “trempera” vers esquerra. S’ha de reconèixer que en altres moments de la història, votar esquerra era una il·lusió, per la seva forma clara, transparent i sense manies de fer política, la forma trencadora de fer les coses i que en els últims anys, aquesta forma de fer política ha estat reduïda i diluïda per la “por” de desestabilitzar el govern de la Generalitat, tal i com va passar la última legislatura amb temes com la trobada de Carod amb ETA o el no a l’estatutet retallat i lapidat per Mas i Zapatero.

Possiblement, tenim molts altres factors que han influït en aquestes eleccions, però aquests punts, a la meva forma d’entendre, han estat els més importants i claus de la baixada de representació d’esquerra al congrés. Ara, de portes en dins, hem de fer una reflexió important i profunda de que hem de fer, cap a on hem d’anar i quina ha de ser la nostra forma de fer política. Crec doncs, que la sortida de Puigcercós del govern per reforçar el partit ha estat positiu, com també ha estat positiu accelerar el procés congressual d’esquerra ja que, en la situació actual, és important que tota la militància puguem dir la nostra opinió i arribar a un consens en quina ha de ser el rumb que ha de tenir el partit els pròxims quatre anys. No ens trobem en una situació fàcil, però esquerra, ha mostrat ser un partit madur i amb grans capacitats que hem de saber explotar i utilitzar, i ser conscients del que tenim, de les nostres aspiracions com a partit i com a país i actuar amb conseqüència.

Ens esperen uns mesos complexos, d’un treball dur i que hem de saber aprofitar per reflotar el partit, per ser capaços de pujar la moral de l’independentisme i junts poder afrontar l’horitzó del 2014 que, encara que segurament, no serà una data real, si que és una data de referència.

Un país de ximples ?

Com és possible que després del periple lamentable de l’AVE, d’assistir impertèrrits a un inici d’AVE que enlloc d’anar cap a Europa mirava cap a Àfrica, de la coincidència de l’arribada de l’AVE a Barcelona i nous retards de Rodalies, encara assistim somrient com babaus a l’espectacle? Que ens hem tornat ximplets? Ens han sabotejat durant dues dècades la connexió amb Europa, obvien l’eix mediterrani i encara hi ha polítics que duen de lema de campanya «Respectaran Catalunya»? No hi ha per on agafar-ho. Però quan, a sobre, veig líders polítics que volen recuperar la presidència de la Generalitat pactant amb Madrid, aleshores ja caic de cul. La dependència és la causa dels nostres mals; la sobirania, l’únic remei per progressar com a societat i com a país.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari el Punt (edició del 07/03/2008)

Ja no vol ser ministre

El senyor Duran ja no vol ser ministre d’Espanya. Ara vol ser-ne el vicepresident. Deu ser que quan Joan Herrera va afirmar que si entrava al govern espanyol seria per tenir una vicepresidència li va entrar un profund complex per no haver-ho demanat ell primer. Sabedor que té la majoria de CDC en contra, fins i tot el president Pujol, i les joventuts a punt de saltar-li al coll, Duran resisteix en el seu empeny de voler tenir un càrrec a l’executiu espanyol, ja sigui de Zapatero o de Rajoy. Li és igual, diu, perquè els dos maltracten igual Catalunya; però, en realitat, tant li fa quin dels dos hagi fet què, perquè a partir del 9 de març el millor presidenciable serà qui li doni una cadira i li permeti continuar dormint a l’hotel Palace durant les seves estances a Madrid. Aquesta és la dignitat nacional del candidat de CiU, cosa del tot respectable, però, llavors, que no criminalitzin Esquerra per haver pactat amb el PSC a Catalunya.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari El Punt (edició del 13/02/2007)

Necessitem uns mitjans de comunicació lliures de presions polítiques

Arrant de les últimes declaracions de membres del PSC, no ens podem callar.

És indignant i escandalos questionar la independència i professionalitat dels treballadors i treballadores que dia a dia, ens ofereixen ràdio i televisió públiques de gran qualitat. És una falta de respecte flagrant atacar la CCRTV simplement, perquè no es diu el que el PSC creu convenient.

Els professionals de la CCRTV ens demostren, dia a dia, la seva gran capacitat de treball, la seva objectivitat i les seves qualitats, oferint-no, doncs, la millor televisió pública de la península, superant, amb escreix, la majoria de televisions privades.

Crec, doncs, que el senyor Ferran o el senyor Mas, tots dos del PSC, haurien de dimitir, tant per la seva incompetència, com per atacar públicament, un ampli sector de la societat que treballa en els mitjans de comunicació.

Ara, adunto el manifest creat per demanar un mitjans de comunicació lliures de pressions polítiques, que en l’hora actual, té 226 adherits.

rran de les reiterades declaracions dels darrers dies fetes en nom del PSC per part de Joan Ferran, Portaveu Adjunt de tal partit, i creient en la necessitat vital d’iniciar la següent campanya per la salut democràtica i de llibertat de premsa, les JERC Comarques Gironines impulsa la obertura d’aquest portal tot cridant els ciutadans a signar per manifestar el seu rebuig i més rotund NO a les pressions polítiques envers els mitjans de comunicació i informació.

En vista de la pressió directa que ha practicat els darrers dies el PSC, en aquest darrer cas als mitjans de comunicació públics de Catalunya, i creient, doncs, que aquesta iniciativa que hauria de sorgir de la societat civil s’estava fent esperar massa, les JERC Comarques Gironines hem cregut convenient iniciar-la com a punt d’unió de tots els ciutadans que , independentment de la seva opció política, es mostren fermament en contra de les pressions que els sectors polítics dominants puguin exercir sobre els mitjans de comunicació tan públics com privats. Així doncs, presentant-nos com a ciutadans anònims, catalans i catalanes, i amb independència de la nostra opció política, fem una crida a sumar-se a la campanya a tots aquells ciutadans, associacions i organitzacions de qualsevol caire que:

1. Apostin per la llibertat d’opinió i de premsa, la pluralitat i el respecte a la coincidència o discrepància envers qualsevol opció política respectuosa amb els drets humans.
2. Es mostrin fermament contraris i molestos amb les pressions exercides pel PSC a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que pretenen que la Corporació adopti criteris d’informació segons si es beneficia o no al partit esmentat, en comptes de fer-ho seguint criteris d’estricta objectivitat.
3. Creient en la importància d’uns mitjans de comunicació lliures a l’hora d’informar, vulguin demanar als periodistes que exerceixen a Catalunya que no es deixin pressionar pels poders públics i, així doncs, que denunciïn públicament i sense embuts qualsevol xantatge o pressió que se’ls exerceixi per part de tercers, com ha estat el cas dels darrers dies.
4. Creuen en el model de Televisió i Ràdio Nacionals, amb objectivitat, dirigits a Catalunya i a la seva gent, així com també per als diversos territoris de parla catalana, que són per als que emeten, i que segueixin amb la seva tasca de normalització lingüística i reflectora de la identitat i història innegables del poble de Catalunya, model també posat en dubte a les pressions.

Els sotasignats d’aquest manifest creiem que aquesta reacció no podia esperar més. Ja ens vam sentir esgarrifats quan el passat mes de març el cap de comunicació de José Montilla, Antonio Bolaño, va amenaçar el redactor cap de política del diari La Vanguardia, amb la frase textual de ” Te juro que no voy a parar hasta joderte“, si no deixava de publicar un article que no considerava del seu al grat. Acceptant les disculpes de Bolaño i escoltant les paraules de Joaquim Nadal, el qual declarava que “ni es pressionen, ni es pressionaran els mitjans de comunicació”, ara ens trobem davant un episodi de clar assetjament cap a la CCRTV en el seu conjunt. Per descomptat, ens sembla igualment greu la pressió a grups privats de comunicació, però tanmateix, considerem que fer-ho als mitjans públics és el súmmum de l’inacceptable i l’expressió més clara d’allò que és rebutjable.

 

Ja en conclusió, i tot recordant-nos aquestes actituds a temps que crèiem superats, aquest manifest promogut per i per a ciutadans catalans vol ser un avís directe als sectors polítics corresponents per dir PROU a les pressions des d’altes instàncies al periodisme en el seu conjunt, i també per a donar, des d’aquí, tot el nostre suport als professionals que conformen i treballen dia rere dia a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i que no deixen de ser això: professionals.

www.perlallibertatdepremsa.cat